Ara la meva vida està ple d'allò que sempre he allunyat de la poesia, i tot allò que hauria de ser-hi em mira de lluny. Jo pregunto i només sento el meu eco. Per què?
Em marejo seguint tantes òrbites indefinides…
Sento la resposta….
PERQUÈ SÍ
[@more@]
Quant a coral
Una noia que va néixer sense plorar. Va passar-se tota la infància rient... I el dia que va aturar-se a reflexionar va espantar-se a ella mateixa.
Podeu fer-vos una idea més bona si llegiu el que penjo per aquí...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
