PARAULES REFLEXADES

Nights are so long and I'm too young…

Tot ha quedat en res, tot s'ho han emportat les tardes angoixants…Espero recordar-ho.

[@more@]

Tweet

Ara la meva vida està ple d'allò que sempre he allunyat de la poesia, i tot allò que hauria de ser-hi em mira de lluny. Jo pregunto i només sento el meu eco. Per què?

Em marejo seguint tantes òrbites indefinides…

Sento la resposta….

PERQUÈ SÍ

[@more@]

Tweet

Vaig avisar, tan sols ho deixava a mig camí.

Recullo paraulesreflexades després de pràcticament mig any. Observaré si l'idealisme mai mor o si és tan sols el temps el fil conductor entre el primer escrit del juliol del 2005 i aquest escrit del novembre del 2007.

[@more@]

Tweet

erEsperava una senyal… Aquest bloc ha de morir, és la seva fi. No me'n alegro, tampoc l'estic assassinant, són massa insegurs els meus passos ara, per determinar-ne el destí.

Aquest bloc és el recer de paraules que flotaven al vent, que hi segueixen flotant. La sortida a pressió d'un caos nuat a la llengua, i al mig del pit. Marca una època, un idealisme (equivocat) i continuat de l'objecte sobre el subjecte. També és el mirall distorssionat de tants fets de la meva realitat, sentiments que han explotat envers l'abisme i núvols estesos sobre els meus somnis.

 I pensant en aquesta equivocació tan perfecte que tapa la seva pròpia essència, he arribat a les arrels d'aquest bloc. És el mateix de principi a fi, la lògica ens diu que no… Però jo voldria que no fos així. Davant d'aquest dilema, però sense renunciar a les ganes d'impregnar-vos amb una part de mi; deixo paraulesreflexades a mig camí. I aquí a mig camí podeu fer-ne el que volgueu mentre penso què en faig jo.

Ho podia haver fet diferent, o em podria ser igual aquest bloc, però en sóc incapaç. L'innocència i una colla de defectes més s'amaguen entre les paraules que hi he penjat.

ah,

Em podeu trobar a http://isonaetsunameuca.bloc.cat

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un palau molt gran. El dia del seu tretzé aniversari es va organitzar una festa amb trapezistes, mags, pallassos… però la princesa s'avorria.

Aleshores va aparèixer un nan, un nan molt lleig, que brincava i feia piruetes per l'aire. El nan va ser tota una sensació

"Visca, visca!" cridava la princesa, aplaudint i sense parar de riure, i el nan, encomanat per la seva alegria, saltava i saltava fins que va caure al terra esgotat. "Segueix saltant, siusplau" deia la princesa. Però el nan ja no podia més. La princesa es va posar trista i va marxar cap a la seva cambra.

Al cap d'una estona, el nan, orgullós d'haver agradat a la princesa, va decidir d'anara buscar-la, convençut que ella se n'aniria a viure amb ell al bosc. "Ella no és feliç aquí", pensava el nan. "Jo la cuidaré i la faré riure sempre". El nan va recórrer el palau buscant la habitació de la princesa, però a l'arribar a un dels salons va veure una cosa horrible. Devant seu hi havia un monstre que el mirava amb ulls esbiaixats i injectats en sang, amb unes mans peludes i uns peus enormes. El nan es va voler morir quan es va adonar que aquell monstre era ell mateix, reflexat en un mirall. En aquest moment va entrar la princesa amb el seu sèqeuit. "Ah, ets aquí, molt bé, doncs balla una altra vegada per mi, siusplau", però el nan restava estirat al terra sense moure's. El metge de la cort es va acostar a ell i li va prendre el pols: "Ja no ballarà més per vos, princesa", li va dir. "Per qué?", va preguntar la princesa. "Perqué se li ha trencat el cor". I la princesa va contestar: "D'ara en endavant, que no entri a palau mai més ningú que tingui cor".

[@more@]

Tweet

Avui, per un moment una idea inesperada que se'm presentava per primera vegada m'ha sorprès. He pensat que m'agradaria ser un ens que pogués respondre en primera persona què sent aquell que passeja per l'altra banda del carrer.

Notar com se sent qualsevol persona, tenir la possibilitat d'entrar dins seu i per uns instants ( més o menys llargs depenent de la sensació ) sentir aquella fiblada al cor que pensaves haver oblidat, melancolia, odi, tristesa, ràbia, confusió, impotència, serenor, extàsi… o una barreja dels que ni he gosat nombrar.

Són universals els sentiments o els idealitzem, la intel·ligència emocional ens acabarà ridiculitzant?

[@more@]

Tweet

Avui, per un moment una idea inesperada que se'm presentava per primera vegada m'ha sorprès. He pensat que m'agradaria ser un ens que pogués respondre en primera persona que sent aquell que passeja per l'altra banda del carrer.

Notar com se sent qualsevol persona, tenir la possibilitat d'entrar dins seu i per uns instants (més o menys llargs depenent de la sensació) sentir aquella fiblada al cor que pensaves haver oblidat, melancolia, odi, tristesa, ràbia, confusió, impotència, serenor, extàsi… o una barreja dels que ni he gosat nombrar.

Són universals els sentiments o els idealitzem, la intel·ligència emocional ens acabarà ridiculitzant?

[@more@]

Tweet

Avui, per un moment una idea inesperada que se'm presentava per primera vegada m'ha sorprès. He pensat que m'agradaria ser un ens que pogués respondre en primera persona que sent aquell que passeja per l'altra banda del carrer.

Notar com se sent qualsevol persona, tenir la possibilitat d'entrar dins seu i per uns instants (més o menys llargs depenent de la sensació) sentir aquella fiblada al cor que pensaves haver oblidat, melancolia, odi, tristesa, ràbia, confusió, impotència, serenor, extàsi… o una barreja dels que ni he gosat nombrar.

Són universals els sentiments o els idealitzem, la intel·ligència emocional ens acabarà ridiculitzant?

[@more@]

Tweet

Avui, per un moment una idea inesperada que se'm presentava per primera vegada m'ha sorprès. He pensat que m'agradaria ser un ens que pogués respondre en primera persona que sent aquell que passeja per l'altra banda del carrer.

Notar com se sent qualsevol persona, tenir la possibilitat d'entrar dins seu i per uns instants (més o menys llargs depenent de la sensació) sentir aquella fiblada al cor que pensaves haver oblidat, melancolia, odi, tristesa, ràbia, confusió, impotència, serenor, extàsi… o una barreja dels que ni he gosat nombrar.

Són universals els sentiments o els idealitzem, la intel·ligència emocional ens acabarà ridiculitzant?

[@more@]

Tweet